Nosaltres contra ells

Retòriques feixistes que operen en una suposada solidaritat

Zengakuren protestant a l’universitat de Tokio. 1971.

Els últims dies han estat un no parar de notícies relacionades amb la DANA al País Valencià que sonen amb la frase de Raimon: “al meu país la pluja no sap ploure”. Des de la distància, amb horror, hem de navegar entre informacions poc clares, imatges terrorífiques, i el desenvolupament d’uns fets a una administració que s’ha demostrat totalment negada per a assumir aquesta tasca.

Ni el govern central ni el regional són a l’altura de les circumstàncies, i una xarxa de voluntariat és l’únic refugi de moltes famílies que no tenen prou mans per a treure aigua, cotxes, fang i mobles destrossats. El relat popular ha començat a virar cap a cert patriotisme amb un rerefons confús de la frase més repetida: “sols el poble salva el poble”. Això no obstant, sembla que molts dels que utilitzen aquestes paraules segueixen reforçant la idea que la solució passa per una policia més forta, l’exèrcit i un Estat amb més control.

Aquest discurs ja estava arrelat en grups d’extrema dreta, que han estat dels primers a coordinar els punts per a enviar ajuda des de tot l’estat espanyol. La seva agilitat els ha fet triplicar els seus seguidors, donant-los un altaveu que arriba ara a molta gent que no era partidària de cap idea concreta, però entén i aprova sense dificultats la seva retòrica patriòtica suposadament sense filiació política. Algunes d’aquestes organitzacions “juvenils” com Revuelta, que va ser creada per a organitzar els aldarulls a Ferraz contra l’amnistia, tenen darrere seu l’impuls dels líders de Vox i la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES). Són bastant lluny de no tenir relació amb partits, ja que alguns d’aquests personatges són tan coneguts com Santiago Abascal, que també va ser president de DENAES, i que divulguen la seva tasca a través del fals medi HerQles. I en dic fals perquè publica poc més que un parell d’articles per setmana amb continguts racistes, plens de “batalla cultural” i “Agenda 2030”.

Els seus seguidors esperonen en xarxes clars missatges xenòfobs, mentre que els organitzadors fan temporalment un petit teatre de la compostura sense fer cap declaració polèmica més enllà de les banderes d’Espanya a tot arreu, les samarretes per la defensa de les fronteres i el seu orgull per una pàtria testosterònica. S’ha de ser molt cec per a no veure el seu rerefons. Obsessionats per l’okupació propaguen notícies falses sobre robatoris en València, i sabem perfectament que en poc temps tornaran a parlar dels MENAs, d’alguna teoria de la conspiració i en contra del feminisme. La seva ajuda, lògicament, no volen que arribi a cap persona migrant, i molts dels que els segueixen s'encoratgen en xarxes davant el seu èxit d’organització generant una autèntica massa de suport a un feixisme que no té límits.

En l’evident buit que ha deixat l’Estat les veïnes són les úniques que s’han deixat la pell des del primer moment. “Sols el poble salva el poble” significa solidaritat, empatia, autogestió i autodefensa, mans unides sense importar la procedència. Unitat davant d’un Estat defectuós, no la substitució per un Estat amb més control. Sense l’articulació d’aquesta força, que és la majoritaria, el feixisme passarà per sobre de tot amb el simplisme del “nosaltres contra ells”. Aquests grups eviten l’arrel del problema perquè ells en són part o es beneficien (empresaris que envien treballadors a morir ofegats, corrupció generalitzada, un Estat que es privatitza cada vegada més, inversió en militarització de la policia per a fer front a una joventut cada vegada més precaritzada i que generarà un conflicte en molt poc temps…) i només troben el múscul com a solució, una violència que només serveix per a tallar un cap de l’hidra i que en creixin cent més.

Des del primer moment no hi havia cap dubte que l’extrema dreta aprofitaria aquesta tragèdia, però de forma clara s’estan fent passar per un moviment social i solidari el qual ni ho són ni ho seran, ja que existeixen per a dominar l’odi i llençar-lo contra objectius molt clars com dissidències de gènere, dones, migrants, i qualsevol altre que no sigui com ells. Ara toca seguir organitzant xarxes, no defallir en la nostra tasca alimentant la solidaritat, apropant-nos també a tothom sigui com sigui, toca fer un moviment popular en aquest confús i complicat canvi de cicle polític. Ànims des de Barcelona, i apropeu-vos a les convocatòries d’aquest dijous a la ciutat condal (jo segurament serè a La Cinètika en un altre esdeveniment per a ajudar els animals afectats que tristament ha coincidit) i del proper dia 9 de Novembre a València.